Tanatori Ciutat de Gandia Tanatori Bellreguard

Telèfons d’assistència 24h 96 287 74 56 - 96 281 56 80

image

Què és el dol?

Entendre el dol

El dol és el procés d'ajustament emocional que apareix després de qualsevol pèrdua (pèrdua d'un treball, d'un ser volgut, d'una relació, etc.). Tot i que tradicionalment s'ha focalitzat la resposta emocional de la pèrdua, el dol també té un component físic, filosòfic, cognitiu i de la conducta que és important en el comportament.

El dol és la reacció de la psique davant de la pèrdua d'una persona, animal o cosa significativa. Es tracta d'una reacció principalment emocional i conductual en forma de sofriment i aflicció, quan el vincle afectiu es trenca. En parlar de dol solem fer referència al procés psicològic, però no s'han d'oblidar els components fisiològics i socials. La intensitat i la durada d'aquest procés i dels seus correlats seran proporcionals al significat i la dimensió de la pèrdua, així com del suport social de què es dispose i de l'estat fisiològic de la persona que afronta el dol.

Entenem com "elaboració del dol", la durada del procés des que la pèrdua es produeix fins que es "supera". En el cas que la pèrdua es puga preveure amb una certa anterioritat, aquesta elaboració pot començar abans que la pèrdua tinga lloc, tot produint-se una elaboració prèvia o dol anticipat. Relacionat amb aquests conceptes trobem el pre-dol, que no s’ha de confondre's amb una elaboració prèvia, sinó que més bé es tracta de la vivència per la qual ja no trobem en el ser volgut a aquell que recordem, no perquè haja mort, sinó perquè el procés terminal el fa diferent de com era abans. La disminució severa de les capacitats físiques i cognitives que produeix una malaltia porta a la desfiguració de les persones, a la qual s’uneixen els mitjans psicològics que utilitzen els seus familiars per tal d’afrontar la possible pèrdua imminent del ser estimat. Tots aquests elements conflueixen per a crear aquest estat o vivència. Es tractaria d'un dol no pel que ja no viu, sinó per aquell que ja no és com fa poc era (Navarro, 2006 ). Aquest sentiment de pre-dol pot esdevenir en un dol anticipatori, de manera que la vivència rere la mort siga més o menys normalitzada (Alizade, 1996).

Fases del dol

La doctora Elisabeth Kubler-Ross (1926-2004) va proposar un model de cinc fases en què es manifesta el dol en el On death and dying. Les susdites fases són:
• Fase de negació: La primera reacció d’una persona que sofreix una pèrdua és posar en funcionament els seus primers mecanismes de defensa per a postergar, encara que siga un poc, l’impacte de l’agressió que implica la notícia. Aquesta primera barrera defensiva la porta a dir-se a ella mateix i sentir: “no vull, no pot ser, deu ser un error”. La persona es convenç que hi ha hagut una equivocació. Aquesta fase consisteix a negar-se a si mateix o a l’entorn que ha tingut lloc la pèrdua.
• Fase d’enuig, indiferència o ira: Quan la persona veu per fi la realitat, intenta encara rebel·lar-se contra ella, i aleshores les seues preguntes i sentiments canvien. Naixen unes altres preguntes: ¿Per què jo?, ¿Per què ara?, No és just... I amb tot açò apareix la ira contra la vida, contra Déu i amb el món. I en realitat, el que passa es que és necessari expressar eixa ràbia per a poder alliberar-se’n.
• Fase de negociació: En aquesta fase el dol torna a la persona al pensament màgic més primitiu. Apareixen les idees de negociar la realitat. Es pensa a fer un tracte amb la vida, amb Déu, amb el dimoni, amb el metge (si la pèrdua és de salut)... La negociació és una nova conducta defensiva que tracta d’evitar el que és inacceptable, pretén una reposició a canvi d’una bona conducta. La gran majoria d’aquests pactes són secrets i sols qui els fa en té consciència.
• Fase de dol emocional: Finalment tots els passos anteriors s’esgoten i fracassen en l’intent d’allunyar-nos de la realitat. En aquest punt, s’experimenta tristesa per la pèrdua. Poden aplegar a ocórrer episodis depressius que haurien de disminuir amb el temps. Aquests sentiments solen aparèixer amb sentiments d’angoixa i idees circulars negatives. La peculiaritat en aquest cas és que aquestes idees no són sols la causa de la depressió, sinó també, i sobretot, la seua conseqüència. La depressió és més bé el resultat de fer-se conscients de la pèrdua. La depressió és la fase del dol on més s’encallen les persones, tanmateix, l’entorn i les condicions personals i físiques són factors que ajuden a eixir-ne.
• Fase d’acceptació: L’etapa final aplega amb la pau i la comprensió que la pèrdua és un fet. Aquesta etapa també ha sigut descrita com el final de la lluita contra la mort. “Açò ha de passar, no hi ha solució , no puc lluitar contra la realitat, cal seguir endavant”.

Kübler-Ross originalment va aplicar aquestes etapes a les persones que sofrien malalties terminals, i després a qualsevol pèrdua catastròfica (treball, ingressos, llibertat) (Brent, 1981). Açò pot incloure esdeveniments significatius en la vida, tals com divorcis, diagnòstics de malalties, la mort d'un ser estimat...

Segons l'autora, aquestes etapes no necessàriament ocorren en l'ordre descrit dalt, ni totes són experimentades per tots els pacients, tot i que afirma que una persona sofrirà almenys dues d'aquestes etapes. Sovint, les persones travessaran diverses d'aquestes etapes en un efecte "muntanya russa", passant entre dos o més etapes i tornant a fer-ho una o diverses vegades abans de finalitzar (Brent, 1981).

Les persones que estan travessant aquestes etapes no han de forçar el procés. El procés de dol és altament personal i no ha de ser accelerat, ni allargat, per motius d'opinió d'un individu. Hom deu ser merament conscient que les etapes seran deixades enrere i que l'estat final d'acceptació aplegarà.

Reaccions enfront de la pèrdua

Davant d’una pèrdua, com ja hem vist, necessitem un temps per assimilar-la, però en els primers moments, quan ens adonem del que està ocorrent, les persones tenim diferents reaccions, que poden ser dividides en dos grups: unes “adaptatives” (les que ens ajuden a afrontar la pèrdua i a avançar, cada u al seu ritme), i altres desadaptatives (les que no sols no ens ajuden a interioritzar-la, sinó que ens impedeixen seguir endavant amb les nostres vides).

Dins de les adaptatives tenim:
• Negació: És un mecanisme de defensa que consisteix en el rebuig a admetre les males notícies. Ajuda a reduir l’ansietat per a poder anar assimilant a poc a poc la situació. Es considera adaptativa sempre i quan no siga crònica, la qual cosa impediria a la persona veure la realitat.
• Humor: Bromejar sobre la situació ajuda a les persones a controlar les pors i l’ansietat, ja que les distancia del sofriment. Serà positiu si ajuda, però provocarà l’efecte contrari quan siga feridor, excessiu, amarg o si evita que es produïsquen altres respostes.
• Ràbia abstracta o contra la mort: Sentir ira està relacionat en les situacions en què es sofreix, per la qual cosa serà considerada una reacció adaptativa sempre que no estiga dirigida a res ni a ningú en concret, ja que, aquestes situacions són part de la vida i no hi ha un culpable per a elles (excepte en el cas de les morts violentes).
• Plor: Davant un estat d’ànim negatiu, una reacció normal del ser humà és el plor. De fet, no plorar durant cap moment del dol es consideraria una reacció patològica. I de la mateixa manera, un plor continuat que no alleuja, serà considerat desadaptatiu, ja que aquest serveix per a descarregar tensió acumulada, motiu pel qual va a episodis i, quan un acaba, la persona tendeix a sentir-se millor.
• Pors i ansietat: La por és un estat emocional d’aprensió, que es pot acompanyar de símptomes físics com boca seca, sudoració, hipertensió, hiperventilació... No sentir por, en algun grau, podria significar que s’està utilitzant la negació, ja que la por a la mort és molt habitual, davant del dolor, el sofriment, el desconegut... Mentre que es produïsca davant qüestions reals, i no vaja més enllà, es considerarà adaptatiu.
• Desig de satisfer una ambició: Una situació de mort posa patent la fragilitat i volubilitat de la vida, i ens fa conscients de les nostres prioritats i desitjos. Per això, intentar complir eixos somnis (com un viatge, passar més temps en família, ...) serà positiu, sempre que eixes ambicions siguen realistes i la persona tinga possibilitats físiques i econòmiques per a portar-les a terme; altrament, es consideraran patològiques.
• Desplaçament: Aquesta resposta d’afrontament és un mètode de control de l’ansietat en la mesura que dirigeix l’atenció cap a altres temes, en els quals es poden descarregar les emocions provocades pel succés sense sofrir ansietat. Serà adaptativa sempre que no implique una desconnexió o negació del succés.
• Cerca de significat: Intentar trobar el significat es considerarà adaptatiu quan comporte una cerca d’utilitat o significat d’aprenentatge de la mort. Per exemple, pot considerar-se com una oportunitat de canvi en algun aspecte de la vida (demostrar més emocions d’afecte als sers volguts, aprendre a ser més tolerant, apreciar més alguna cosa o persona, conèixer millor els qui ens envolten...).

I entre les desadaptatives trobem:
• Incredulitat: En un primer moment ens ajudaria a processar les males notícies, com en el cas de la negació. Tanmateix, igualment, si es manté en el temps, pot interferir en el procés d’assimilació.
• Culpabilitat: Es produeix quan la persona dirigeix la tristesa cap a si mateix, acompanyada de pensaments d’autoacusació i remordiment. Aquesta resposta no té cap utilitat i suposa un problema agregat a l’elaboració del dol.
• Ràbia prolongada: Com hem vist, la ira enfront de situacions doloroses és normal. Tanmateix, quan la ira és massa gran i es dirigeix cap a tot i tots, pot aplegar a provocar un tracte violent o agressions cap als altres, habitualment, les persones més pròximes, cosa que provocaria la desaparició de fonts de suport fonamentals.
• Col·lapse: És el bloqueig total de la persona, que queda paralitzada, no reacciona i depén dels altres per a fer front a qualsevol situació. Per tant, no ajuda a la persona a interioritzar la pèrdua ni a seguir endavant.
• Shock: Similar a l’anterior, és una incapacitat momentània del subjecte per a prendre decisions o actuar, provocada per una sobrecàrrega emocional. Tampoc ajuda a assumir el succés.
• Cerca impossible: Implica la cerca de més informació sobre la mort, quan ja es disposa de tota la real i possible, amb la finalitat de trobar explicacions impossibles.
• Hiperdependència: La persona necessita la xarxa de suport per a realitzar activitats que sempre ha pogut fer sola. Suposa delegar en els familiars la presa de decisions i d’accions, tot perdent la seua capacitat d’actuar i de controlar la situació.
• Pregunta, per què a mi?: És una expressió de desesperació, frustració i ràbia. S’acompanya de la sensació d’injustícia. És una cerca d’explicacions racionals enfront d’allò que no en té, ja que, com hem comentat anteriorment, la mort és part de la vida.

Manifestacions externes del dol

La manifestació externa del dol és la seua expressió més o menys formalitzada i cultural. El dol psicològic hi té el seu correlat més social. Tanmateix, el dol pot incloure tant símptomes físics com emocionals (alguns ja anomenats anteriorment) entre els quals s’inclouen: ira, ansietat o atacs de pànic, por, culpa, solitud, tristesa, mal de cap, hiperventilació, pèrdua de la gana, insomni, nàusees, cansament...


Durada del dol

Probablement les persones començaran a sentir-se millor transcorregudes sis o huit setmanes. El procés complet pot durar entre sis mesos i quatre anys. Tanmateix, cada persona és diferent i necessita el seu propi temps. Si comencen a aparèixer problemes per a gestionar les emocions, es recomanable demanar ajuda. Entre les persones que poden aportar-la s’inclouen els amics, la família, persones religioses, psicòlegs, grups de suport i el metge de capçalera.
No s’ha d’oblidar, per una altra banda, que la durada del dol ha de veure amb una decisió personal. Quasi sempre hi ha moments en el procés de dol, i especialment en teràpia, en què el pacient ha d’esbrinar si vol seguir estant de dol o no. No està en mans nostres decidir quan moriran els nostres sers estimats, però sí que ho està decidir si es demana ajuda o no, si s’acudeix o no puntualment a teràpia, o què fer amb les pertinences de la persona morta.
Aquest fet, que la continuïtat del dol depenga de les nostres decisions, permet recobrar en certa mesura la sensació de control que es perd amb la mort d’un ser estimat, perquè el dol està ple de xicotetes i grans decisions, resultat de les quals depén que progresse o s’enquiste.
Però, encara existeix una última qüestió: acaba alguna vegada el dol? Els ritus de pas, els funerals, els homenatges als morts i, en general, les celebracions de tot tipus de societats i cultures, apunten en aquesta direcció. Les cerimònies, els símbols de la mort, simbolitzen que el dol comença i acaba.
Un exemple d’açò és la tradició del “portar dol”. Aquest durava un any al llarg del qual la societat tractava amb delicadesa especial la família que el vestia: es perdonaven o s’ajornaven els deutes i la comunitat sabia que la família necessitava respecte i comprensió. Era un senyal de tristesa, de pèrdua. Passat l’any, la família abandonava el dol i, a partir d’eixe moment, la vida continuava, almenys exteriorment.

Falses creences sobre el dol

Enfront d’una pèrdua, resulta molt freqüent sentir: “No et preocupes, el temps ho cura tot”. Així mateix, també és freqüent trobar gent que, passades dècades des de la mort d’un ser estimat, encara no ha elaborat el dol.
Açò passa perquè no és el temps el que dissol el dolor de forma màgica, sinó que és el que cada u faça amb el seu temps el que determina que un dol s’elabore sanament o no. L’únic que fa el temps és posar distància amb la mort del ser estimat. Tanmateix, abandonar-se a l’esperança del pas del temps sol ser un recurs ineficaç i, en qualsevol cas, és una actitud passiva, pròpia d’algú que sofreix una situació, però no pot fer-li front.

Bibliografía

Alizade, A. M. (1996). Clínica con la muerte. Buenos Aires: Amorrortu. 
Bayés, R. (2001). Psicología del sufrimiento y de la muerte. Barcelona: Martínez Roca.
Brent, M. R. (1981). An attributional analysis of Kübler-Ross’ model of dying. Harvard University.
Ferrero, J., Barreto, M. P., y Toledo, M. (1994). Mental adjustment to cáncer and quality of life in breast cáncer patients: an exploratory study. Psycho-Oncology, 3, 223-232.
Gómez Sancho, M. (2004). La pérdida de un ser querido. El duelo y el luto. Madrid: Arán ediciones.
Kubler-Ross, E. (1973). On death and dying. Nueva York: Routledge.
Kubler-Ross, E. (2005): On grief and grieving: finding the meaning of grief through the five stages of loss. Nueva York: Simon & Schuster.
Navarro, M. (2006). La muerte y el duelo como experiencia vital: acompañando el proceso de morir. Información psicológica (88). 
Presto, T. A. (2002). Aprende a morir. Barcelona: Amat.
 www. fundacionmlc.org